31 de desembre 2010

15 anys de La Cerverina d'Art a la premsa.


Escrit per Xavier Santesmasses i publicat al Diari Segre, 24 de desembre de 2010.


Escrit per Oriol L. Serrano i publicat a La Veu de la Segarra, 31 de desembre de 2010.


Escrit per Oriol L. Serrano i publicat al Diari Segre, 31 de desembre de 2010.

16 de desembre 2010


Fa quinze anys, La Cerverina d’Art, la galeria del Carrer Major de Cervera, obria les seves portes procurant apropar l’art i les arts plàstiques a la ciutadania cerverina. Es mirava d’oferir noves lectures del paisatge segarrenc, un nou retrat de les sàvies pedres que expliquen la història de la comarca i, en part, de tot un país. Es presentaven mirades llunyanes – del racons més llunyans dels mars, dels oceans, d’orient i del Nou Món – i de noms consagrats d’aquesta terra.

La Cerverina d’Art naixia d’un somni, on una família s’unia amb el fi de veure’s part de l’art treballant amb ell, per a ell, difonent-lo i defensant-lo. Aquest projecte es materialitzaria a Cervera, la ubicació idònia, confluència de múltiples estils artístics i arquitectònics, com el Romànic, el Gòtic, el Barroc, el Modernisme, l’Art Déco o l’art contemporani. I, sense oblidar, un pictòric teló de fons, el paisatge estival de milions de pinzells daurats deixant-se endur per l’atzar del vent, o el gebre que es deixa anar pels vidres i les fulles després d’una gèlida nit hivernal.

Entre les diferents meravelles cerverines, en destacava el Carrer Major. Aquest carrer; que de primer antuvi era ple de vida, color i moviment i vibrava al so de les llambordes picapedreres; ara romania, en aquell mil nou-cents noranta-cinc, moix, musti i tímid. Lluny de l’apressada i atrafegada història que s’atresora a les llindes i ampits de portes i finestres i als balcons de pedra del carrer.

Al número cent cinc hi havia hagut una barberia amb una portalada modernista imponent que s’havia apagat com una nit d’hivern, com havia passat en d’altres façanes veïnes, i ara era aquella fusta erma i vella i que callava davant del pas del anys. Aquella barberia va acollir el somni de la galeria La Cerverina d’Art.

Les barberies i les perruqueries són espais on s’acostumen a explicar històries curioses – d’aquestes, moltes seran oblidades però d’altres seran novel·lades i algunes seran pel·lícules ja clàssiques avui en dia – mentre s’embelleix allò quotidià: els cabells, la barba, el bigoti, les ungles, un mateix. Hom entra a la barberia i demana que li tallin els cabells; que s’hi apliqui una loció que els faci lluir; compara el seu tallat amb el de les revistes que té a l’abast de la mà; comenta la llargada dels seus cabells, els del presentador de les notícies i el pèl de la barba, del nas i les orelles; comenta la política local, el gol del jove davanter de la cantera del Barça i el color de la façana de ca l’espardenyer. Més tard, un altre client comenta la nit amb la dona i un altre explica la pena de la esposa i, un tercer, que la recorda a diari, a cada hora. Un nou personatge entra a la sala i explica que un bòvid li ha caigut a la rasa i que vol les patilles més curtes.

A la Cerverina – nom comú adquirit al llarg dels anys atorgat pels propis visitants – s’han explicat milers d’històries. Algunes narracions eren llunyanes: de vestits exòtics i ulls allargassats, de pells fosques i paisatges onírics; d’altres explicaven vides ignotes de mons interiors o vides recognoscibles en mons exteriors. Hem vist edificis que s’empassaven cotxes arbres i avions, màquines que engolien pedres col·locades com un trencaclosques. S’han relatat històries que no hem entès, però ens han agradat. Algunes ens han fet ballar – a ritme de bossanova, de jazz o al compàs suau d’una flauta travessera, un violoncel, un violí o una guitarra clàssica –. En tot aquest temps s’han donat bones i alegres notícies, tanmateix, malauradament, també hi hagut espai per a les tristes o no tan bones.

I encara som aquí, la galeria encara és d’art i és cerverina. Diuen que el “fracàs només demostra que el desig no va ser prou intens”[1]. La Cerverina d’Art ha clos el seu quinzè any de vida i el nostre desig, que és prou intens, és dir-vos, com es diu a diari centenars de cops a perruqueries i barberies: fins a la propera.


[1] LECONTE, Patrice, “Le mari de la coiffeuse”, 35mm, França, 1990.